Això acaba de començar. Gràcies!

Hola a tots i totes!!!

Aquesta és la darrera entrada en aquest blog. No té perquè ser un escrit trist ni el final.

De fet, aprofitaré aquesta ocasió per valorar l’assignatura i valorar-me a mi mateixa dins d’aquesta. Abans de començar m'agradaria dir que malgrat que l'assignatura té un principi i un final, tant la didàctica com l'educació social no crec que tinguin aquestes dades i considero que tot el que s'ha après l'utilitzaré al llarg de la meva professió i de la meva vida.

En primer lloc, des del primer dia que vaig començar aquest blog fins avui hi han hagut una sèrie d’elements que han interactuat amb mi i que m’han provocat certs canvis. Així parlo d’elements com testimonis reals, xerrades de professionals, dinàmiques per reflexionar, altres pedagogies com la de la muntanya i opinions dels companys.

M’he ratifico quan dic que per ser educadora social he de tenir certes capacitats que ja he estudiat en altres assignatures com l’observació i l’escolta activa però a més he de ser crítica, mirar més enllà de l’horitzó, saber fer un bon acompanyament i tenir en compte els processos que pot donar-se en l’altre com la resiliència o la frustració.

També he de saber frustrar-me jo ja que en aquesta professió es tracta amb persones i les situacions són infinites i cada persona un món que s’ha de respectar. També he de ser capaç de mirar enrere en el meu camí, veure els progressos, les possibles millores i qüestionar-me com puc portar-les a terme.

En l’assignatura també hem estat valorant les diferents didàctiques i quines són les que més arriben. Aquestes considero que són les participatives, les que tenen en compte a les persones i els interessos. Per corroborar aquesta opinió no hem d’anar gaire lluny: mirem les sessions de classe i veurem que les que compleixen aquests requisits han estat les més enriquidores.

Així doncs fins el títol d’aquest blog m'atreveixo a qüestionar-lo i afirmar que ja no és correcte. Al principi vaig pensar que totes les preguntes tindrien una resposta, clara i permanent. Però no és així. No totes les preguntes tenen respostes i en aquest cas les respostes poden variar, millorant o no, depenent de l’evolució del pensament propi i des de quina perspectiva la plantegis. 

Per tant, per tot el que he argumentat i la meva implicació al llarg del procés de creació i redacció d’aquest blog durant el semestre, la nota amb la que em valoro és de 9.

Per finalitzar vull utilitzar una metàfora que he llegit fa poc en “Identidades asesinas” de Amin Maalouf i diu que el vent és incontrolable però que la vela i el timó d’un veler si es pot controlar. Llavors depenent de  com els portin, el veler arribarà a un port o un altre. 

Gràcies per tot a tots els que ho heu permet, 

Irene Antúnez González.

La lluita per la vida

Hola a tots i totes!!!

Avui en el blog anem a parlar d’un últim cas!!! En aquesta ocasió es tracta d’una dona (Elena) que pateix una situació de vulnerabilitat bastant important: ella està embarassada i viu amb els sogres. La parella d’Elena ingressà a la presó. Ja va tenir un anterior fill però la DGAIA li va treure la tutela per protecció.

En aquest cas, si fos l’educadora social que pertany a l’equip de la EAIA he de tenir clar que el meu objectiu és la protecció del nen. A partir d’aquí crec que és força important començar a treballar amb la mare quan abans millor ja que està de set mesos i tenim poc temps fins que pari. Per tant, hem de tenir una conversa on es parli de la situació i sobretot on sigui la pròpia Elena qui parli i digui el que pensi, el que viu, la seva visió de futur i que havia pensat.

Pel que fa a la meva part, jo puc orientar-la, acompanyar-la i facilitar-li cites amb la treballadora social, centres d’orientació laboral i altres sortides si vol tenir al fill que ve amb ella. També veig necessària l’actuació d’un psicòleg ja que té certes actituds que poden significar una depressió. Però tot això serà en va si no es treballa el vincle entre educador i Elena per tal de que hi hagi una confiança. Hem d’apostar per Elena, no tan sols pel fill sinó per millorar la seva pròpia situació.

Respecte la parella que hi és a la presó, juntament amb l’advocat d’ofici cal saber quan de temps estarà allà i quines són les condicions de la seva condemna perquè així Elena estigui assabentada i pugui fer plans de futur. Per exemple: tenir en compte les possibles visites a la presó. 

Més enllà del cas, voldria fer un petit incís sobre un llibre sumament interessant que dóna una visió que no estem acostumats a llegir i que considero força important per a un educador ja que hem de mirar més enllà del que veiem. El llibre es diu El secret del meu turbant de Nadia Ghulam i considero que és tot un exemple de valentia, esforç i resiliència.

Gràcies per la visita i no oblidis comentar, 

Irene Antúnez González.

1,2,3 la ràdio dins la presó!

Hola a tots i totes!!!

Avui en aquesta entrada trobem un altre cas! En aquesta ocasió s’emmarca dins de l’àmbit penitenciari i tracta d’ un conflicte entre presos sobre un programa de ràdio que es vol realitzar dins de la presó.

Davant d’aquest conflicte com a educadora social s’ha de parlar amb ambdues parts i intentar fer mediació si tots dos estan disposats a fer el procés. 

No obstant, un dels implicats no està gaire motivat per fer l’activitat, ell assenyalà que només està allà per aconseguir els permisos. En aquest punt he de puntualitzar que no estic d’acord amb el sistema penitenciari actual que funciona amb el binomi de premi-càstig com si d’animals tractéssim. 

Però més enllà d’això, s’ha de motivar als interns. Quan es presenta un nou taller s’ha de dir per a que serveix més enllà d’aconseguir permisos (que traduït és llibertat). En aquest sentit fer un programa de ràdio significa donar veu als presos, ser visibles al món, compartir amb “l’exterior” allò que senten, el que els hi preocupa, reflexions...També és una oportunitat per organitzar un programa de la ràdio: establir horaris, coordinar les diferents parts que es faran en el programa, qui parlarà...

Per poder portar a terme qualsevol activitat dins la presó crec que el més important és tenir en compte els desitjos dels presos. Per això trobo necessàries les assemblees dins dels centres penitenciaris i conèixer els interessos de les persones. A més, aquestes assemblees poden servir per parlar de conflictes o temes que siguin importants referits a la presó, als presos i als treballadors de la presó.

Moltes gràcies i no oblidis comentar, 

Irene Antúnez González.

L'hospital de dia per adolescents.

Hola a tots i totes!!!

Avui en el blog presentem l’Hospital de dia per adolescents situat a Santa Coloma de Gramanet perquè des de fa 10 anys l’educació social té cabuda en la salut mental i és un espai on cal incidir més en la importància del nostre treball per afavorir el creixement del jove i facilitar el treball en xarxa.

Per començar a parlar del centre està destinat per a nois i noies d’entre 12 i 18 anys. S’ha de dir que fan horari d’institut i l’estada de cada jove pot ser alguns dies a la setmana o tots, depenent de la malaltia i la fase en la que estigui. Els trastorns que tenen la majoria dels joves que van són neuròtics (estades curtes), psicòtics (estades prolongades i casos més greus) i de la conducta, és a dir, d’autocontrol.

Llavors, en aquest hospital per a joves i des de la visió d’un educador social, es pretén que el noi pugui assolir una vida autònoma mitjançant l’acompanyament i amb l’humor. Considero que aquests dos aspectes són fonamentals: per una banda, l’acompanyament del que ja he parlat en altres entrades per anunciar la importància que té i sobretot la importància de fer-ho adequadament per tant que l’altre (la persona acompanyada) pugui desenvolupar-se sense haver estat influït per l’altre i sent ell mateix el creador del seu camí. D’altra banda l’humor és una eina essencial com a professional per a un mateix i per aprofitar i treballar amb les persones. L’humor ens serveix per desestressar, per entendre una situació molt dura o de feblesa i poder-li fer front un cop te’n adones del que està passant i et responsabilitzes. A més, l’humor serveix per fer riure i es pot utilitzar per enfortir un vincle. 

Més enllà de l’humor hi ha un tema que encara crea controvèrsies dins dels hospitals per a menors: la medicació. En aquest sentit he de dir que considero que la medicació en segons quin casos és primordial per poder realitzar un treball socioeducatiu amb els joves. Però també crec que avui en dia s’està fent un mal ús de la medicació: s’està donant un abús medicinal, així com un augment desmesurat de diagnòstics de nens amb trastorns mentals com el TDA. Cal assenyalar que des de l’hospital de Santa Coloma de Gramanet tenen molta cura respecte aquest tema.

Per finalitzar cal dir que el centre valora l’alternativa d’establir un treball des de casa amb visites dels professionals enlloc d’anar-hi els joves al centre. Això és un intent des de l’hospital per arribar a més joves i dissoldre la línea que pot separar l’activitat del centre amb la realitat de cada jove.

Moltes gràcies i no oblidis comentar, 

Irene Antúnez González.

Contra la violència domèstica

Hola a totes i totes!!!

A l’entrada d’avui continuem amb els casos…avui és un molt especial que tracta de la violència domestica.

En aquest cas parlem d’una adolescent de 17 anys, Laura que es va enamorar de Jaime, un jove de 24 anys. Jaime agredeix a Laura i la maltracta psicològicament i inclòs arriba a agredir-la físicament.
Laura no vol acceptar la situació que està patint però els seus pares sí que volen conscienciar-la.

Com a educadora social crec que és essencial que sigui la pròpia Laura la que digui necessito ajuda. Si Laura no es dóna compte del que està passant i assumeix la seva situació, tot el treball proposat no servirà de res. Per tant, podem fer un treball de conscienciació a la Laura.

Un cop vulgui canviar i cregui que el canvi és per a millorar el primer pas que hauria de donar és sortir de la casa on està vivint amb ell i denunciar-lo. Després pot anar a serveis dedicats exclusivament per a dones que han patit violència com el CAD, CRAD i/o SAVI on l’ajudaran psicològicament i li orientaran personalment.

Un altre punt prou important és que torni a crear els vincles afectius amb els amics i la família: no en el sentit de que els hi hagi perdut però sí cal tornar a donar-li força a les relacions sanes que tenia abans. Així es sentirà recolzada en el procés de superació de la seva situació.

Més enllà de poder tractar amb dones maltractades vull senyalar que també hi ha homes maltractats i que aquest violència és molt més invisibilitzada per els estereotips adreçats als homes com `forts` i perquè la violència que pateixen sol ser psicològica. Per tant és molt difícil de demostrar i pal·liar. Malgrat tot, cada cop hi ha més serveis destinats també a ells.

Finalment una de les víctimes més importants són els nens i nenes. En aquest cas cal fer programes de prevenció, fomentar la coeducació, la igualtat i el respecte. En l’àmbit dels adolescents podem parlar de programes com “Talla amb els mals rotllos” que tenen com a objectiu lluitar contra els rols sexistes, els estereotips i les desigualtats que provoquen ser d’un gènere o un altre.


En la lluita contra la violència tots comptem.

Moltes gràcies per llegir i no oblidis comentar,

Irene Antúnez González.

Música, ball, dibuix i acció!

Hola a tots i totes!

En l’entrada d’avui tornarem a parlar d’un cas molt interessant i donaré una possible solució. 

En aquesta ocasió, el problema es situa en una escola on dos joves no segueixen la dinàmica de classe. La professora està farta de que les noies no facin cas als continguts que han d’aprendre. En l’estona que han d’estar a l’aula es dediquen a escoltar música, dibuixar a les taules i posar ala docent en evidència.

Davant d’aquests fets, des de l’escola decideixen demanar ajuda a l’educador social per tal que tregui a aquestes alumnes de classe y aprenguin d’una altra manera

La meva solució és...

Primer de tot faria una entrevista amb les dues professores per conscienciar-les de que segregar a les noies no és la millor solució ja que d’aquesta manera el que s’està fent és treure-les del sistema i elles aprendran que no tenen espai en el sistema. Així doncs, no és una opció educativa sinó que és per passar el problema a una altra persona. Per tant, jo plantejaria fer una activitat com teatre, un curt o un lip dub (doblatge labial) aprofitant que a les dues noies les hi agrada la música, el ball i el dibuix. En aquesta activitat haurien de participar tota la classe o inclòs pot estar oberta al curs o a l'escola en general. A nivell de professorat, proposaria fer un curs de mediació en conflictes per aplicar a l’aula o jo mateixa trobaria possibles tècniques per poder utilitzar a classe per poder així establir límits en la conducta d’aquelles noies.

Després faria una trobada amb les noies, em presentaria i les comentaria el projecte, posant èmfasi en la música, els balls o els escenaris que haguem de fer per tal de que les interessi i vulguin fer-la.

Amb la realització del taller/activitat no pretenem només que professores i alumnes tinguin un espais més enllà de l’aula per parlar i millorar la relació sinó que aprofitarem aquests moments per parlar amb les noies del futur que tenen, què volen, què han de fer per aconseguir-lo i parlar d’altres temes interessants per elles i per les docents. A més, el projecte el podem ampliar al barri per treballar en l’àmbit educatiu i establir vincles entre l’escola i la comunitat. 

Moltes gràcies i no oblidis comentar, 

Irene Antúnez González.

Una plaça i un grup de joves

Hola a tots i totes!

Avui en el blog, recuperem la dinàmica de l’últim dia: desenvolupar un cas problemàtic i intentar trobar una solució viable. En aquesta ocasió, parlarem sobre uns joves immigrants que es troben a la plaça principal i consumeixen drogues. Llavors des de l’Administració demanen a l’educador en medi obert que s’encarregui d’ells.

Una premissa abans de començar...

Des de les Administracions i sobretot ara que patim una crisi, demanen encàrrecs que no són positius ni enriqueixen als individus amb els que treballem: són només mesures de control o solucions per a la comunitat sencera sense mirar els interessos en petit escala. Llavors com a educadors hem de ser capaços d’interpretar aquests encàrrecs i trobar l’equilibri entre l’acompliment dels objectius establerts i el creixement de les persones amb les que treballem.

Primer de tot com a educadora aniria a la plaça per comprovar la informació obtinguda des de l’Administració i veure en primera persona la situació. En aquesta primera etapa només faria un apropament com a observadora. Si tenen curiositat en saber qui sóc vindran a preguntar.

Si no venen a preguntar m’aproparia jo, presentant-me i utilitzar la meva professió com a excusa per dir que vull realitzar un taller d’alguna cosa al barri però que vull preguntar als joves per així fer un que realment interessi i sigui útil.

A partir del taller, que pot ser més o menys educatiu, començaré a establir relació amb aquells joves i parlar sobre la seva situació familiar, educativa i altres que puguin ser importants per als joves. En aquest punt i si el context ho permet, es poden fer grups d’ajuda o crear un projecte on els joves tinguin un lloc per dir el que volen, que els inquieta, desitjos, etc. Aprofitarem aquests espais per parlar sobre les drogues fent un treball seguint la metodologia d’Energy Control i facilitant aquest recurs als joves. 

Gràcies a aquests apropaments, grupals o individuals, podem arribar a les famílies dels joves i poder realitzar un treball més comunitari parlant amb les escoles del barri i associacions per afavorir la cohesió i el coneixement dels diferents veïns de la zona.

Finalment, vull assenyalar que a més de treballar amb els que, segons l’Administració són el problema, hem de treballar a escala comunitària perquè a la plaça pot estar qualsevol i hem de fer un sensibilització dels espais comuns i establir quins comportaments són intolerables entre tots mitjançant assemblees.

Moltes gràcies i no oblidis comentar, 

Irene Antúnez Gonzá`lez.